L’Alícia va ser el vincle. I com que als amics els fas cas a cegues, vaig anar a petar a Enserio. Els vaig parlar en anglès per molar més, em van enganxar i els vaig molar igual. Enserio és un equilibri perfecte, en Miquel i en Ferran. Un compensa l’altre i l’altre l’un. En Ferran i en Miquel. Mira, ara escric sobre ells i em venen ganes de veure’ls. Quan ens trobem sempre és per la feina (o sigui, per la vida) i sempre riem bastant, i bastant bé. I la vida és això. Sempre buscant com transmetre. Un encàrrec, uns vins que són una vida, un poble, una gent, uns avis, una passió, una bogeria. Rim i Enserio. Enserio i Rim. Tenim un grup de Whatsapp. M’agrada el seu estudi perquè no és al mig de Barcelona, és a Banyoles i Banyoles mola, mola perquè hi son ells i un caliu, un caliu de gent que escalfa. Rim va arribar al seu estudi en pilotes i va sortir amb el millor vestit que podia tenir. Nou etiquetes que defineixen una vida viva. Treballen en profunditat, són com una bona banda de música. Les seves creacions, com les bones cançons. Pots escoltar-les mil vegades i encara et remouen. Seriously.

Jordi Esteve
Viticultor

En Enserio aprendí a montar en bici, a utilizar InDesign por encima de todas las cosas, a nombrar archivos, a escuchar Nada Surf los viernes, a debatir sobre feminismo-separatismo-ciclismo y no llegar a ningún sitio (o eso creíamos). A reírme de todo, a hablar por teléfono con clientes sin que apenas me tiemble la voz, a obsesionarme con el trabajo, y a no obsesionarme también. A repasar este texto 38 veces, a escribirlo en un cuaderno en vez de abrir un Word, a tachar, a no odiar a mis jefes, a rematar fuerte en el ping-pong, a entender el catalán más auténtico —¡Tu rai!—. A comer sano, a merendar dulce, a compartir bocadillos, pero a comer sano, ¿eh?

Que los abrigos no se cuelgan en la silla, que el orden es muy importante para todo, que las manías no están tan mal. Que los diseñadores hemos venido a jugar, que Better Call Saul es mejor que Breaking Bad, que no hay nada como vivir en tu ciudad. También que no hay nada más molesto que unos reflejos en la pantalla del ordenador (bueno sí, un jefe que te lo recuerde).

Y no sé, que las prisas son malas pero es lo que hay. Que Internet está muy bien pero más bien está encerrarse en una habitación sin wifi ni nada, solo con unas tijeras y un par de cajas de cartón. Que una niña de dos años puede alegrarte el día con una visita de 15 minutos. Que es difícil escribir una carta de agradecimiento y no parecer Paulo Coelho en sus peores días.

Marina Guadix
Estudiant en pràctiques

Quedem per telèfon. Tenim un disseny expositiu entre mans i la imatge gràfica ha de ser l’adequada, un treball en equip per un resultat unitari. Arribem a l’estudi. Intercanviem quatre paraules desenfadades abans de començar. Parlant de tot i res sempre acabem explicant alguna cosa curiosa. “L’altre dia vaig llegir que l’origen de les pools dels skaters es troba a Finlàndia...” Seiem i els expliquem l’encàrrec del projecte expositiu. Escolten. No solen dir gaire res. Alguna pregunta puntual, sobretot del concepte. Veus que aquells dos caps analitzen el que diem. Emmagatzemen informació i segueixen en silenci. Escolten. Hi ha persones que senten i d’altres que escolten. Enserio escolta i entén. Expliquem d’on surt la proposta i perquè no pot ser d’altra manera. Escolten. Seguim explicant fins que no queda cap racó per explorar. És curiós però sempre els agrada la proposta. Ja estem. Sempre tenim la tranquil·litat que la feina ja està encarrilada i acabem altra vegada parlant de coses vàries. Quan tornem a quedar ens presenten una única proposta. Com ha de ser. No hi ha d’haver opcions si tens les coses clares. Ens han entès, ens mostren una gràfica perfectament lligada a la idea que teníem de l’espai. Un resultat precís, meticulós, rigorós, elegant. Simplement impecable. Enserio escolta, entén i resol.

Espai Androna
Arquitectura efímera i disseny

Estiu de 2014. M’encarreguen un projecte editorial i em diuen que hauré de treballar amb uns tal Enserio. Hmm… Amb un nom com aquest, no anem pas bé, penso, suspicaç. Uns que volen fer veure que se saben riure d’ells mateixos i que alhora fan bona feina, i que s’empesquen un nom tan poca-solta com Enserio? (“junt i sense accent”, es van afanyar a aclarir més endavant, quan ja me n’havia fet amiga) Va, home, va!

I amb aquesta poca predisposició vam quedar perquè em presentessin el disseny del nostre primer llibre en comú. Tímids i ferms alhora, van defensar una proposta que transformava un projecte inicialment seriós i acadèmic en una col·lecció singular, desenfadada però enseriosa i gairebé juganera. No vaig poder evitar enamorar-me’n perdudament.

I des d’aleshores la història s’ha repetit unes quantes vegades. Presentació tímida però ferma. Propostes singulars, desenfadades però enserioses, gairebé juganeres, i afegiria (ara ho sé): mai perquè sí, meticuloses, imprevisibles, de vegades (també ho he de dir) necessitades d’una consulta amb el coixí, properes a l’artesania, inconformistes.

Absteniu-vos de trucar-los si espereu que us proposin exactament el que ja teniu al cap. Els Enserio no funcionen així. I us aviso: són molt tossuts.

Àgata Losantos
Editora